|
Amb certa vergonya, haig de dir que m'he decidit a llegir la novel·la en aquest moment per l'estrena de la pel·lícula del mateix nom que es fa a finals de juny (un remake, tot s'ha de dir). Sí, és vergonyós que tot un clàssic com aquest se m'hagi escapat tant de temps, però és que n'hi ha tants… i n’hem d'aprendre tant, d'aquests primers visionaris de la ciència ficció…
H.G.Wells és un referent quan parlem de ciència ficció, un model a seguir; segurament, juntament amb Jules Verne va inventar, va donar a conèixer, les primeres històries ambientades en un entorn de ficció, a vegades científic i a vegades especulatiu. Podríem afirmar que aquests dos personatges van assentar unes bases perquè autors posteriors fessin créixer el gènere. Curiosament tots dos eren europeus, tot i que el corrent principal del gènere es desenvoluparia dècades més tard als EUA.
Però anem per feina. Què puc dir de La Guerra dels móns? És molt simple. És una de les millors novel·les que he llegit de ciència ficció: Per la seva senzillesa, per la seva prosa, per la seva especulació, més de caràcter social i lleugerament filosòfica que científica; en definitiva, per com una novel·la de finals del segle XIX em pot semblar tan actual. Narrada en primera persona però fent referència al mateix temps a diferents llocs de les rodalies de Londres, el protagonista observa i viu a la seva pell els fets que conduiran a una destrucció massiva i sens escrúpols de tot el que l'envolta: una invasió extraterrestre.
La guerra dels móns es basa en una invasió marciana -quan els coneixements d'aquell planeta eren força més escassos que ara i quan la imaginació desbordant de gent com Wells, Verne o Burroughs podia desenvolupar-se sense barreres-, portada a terme sense concessions, sense moralines fàcils i amb tota la seva cruesa. Els marcians volen conquerir el planeta i la Terra no està preparada per a això. M'interessa molt el fet de com Wells descriu aquella societat victoriana anglesa, aquelles plàcides contrades verdes i aquella superioritat britànica que semblava que no tingués rivalitat en tot el món… però sí a Mart.
Wells, doncs, realitza també una autocrítica a aquesta prepotència anglesa, deixant els anglesos -i de passada la resta del món- com a molt inferiors als marcians, sense la tecnologia necessària per escometre’ls i amb cada vegada menys empenta per tal d’intentar superar amb èxit la invasió. Segurament la resolució del problema és per a molta gent molt fàcil i simple, però jo no veig així: no calen grans gestes heroiques, ni grans moments dramàtics per a guanyar l'invasor… Wells ens dóna a entendre que no som res dins l'univers i que potser que ens mirem amb una altra cara aquest món on vivim, ni que sigui per redescobrir una facultat sovint perduda: la modèstia.
La guerra dels móns té una anècdota que cal explicar. Al 1938, Orson Welles en va fer una versió radiofònica que va fer sortir milers de persones als carrers de Nova York. Sí, llavors ja eren així de crèduls, assumint que realment els marcians estaven envaint la Terra. Un fet que demostra per una banda la capacitat dramàtica d'Orson Welles però també el potencial d'aquesta obra.
Una obra, doncs, que em desagrada haver tardat tant a llegir -també és veritat que l'edició en català m'ha costat de trobar- i que recomano a tothom. No és un tractat militar ni un assaig sobre filosofia extraterrestre…, és simplement una bona novel·la de marcians, curta, senzilla, entretinguda i amb rerefons social. Què més es pot demanar?
|
|
